Al número 20, davant del Palau Cervelló-Guidice, es troba el Palau Dalmases, edifici del segle XVII fruit de la reforma d'un edifici anterior gótic, del qual en queden encara alguns elements, com una capella gótica.
El palau conserva en el pati alguns arcs, tapiats, del Palau Cervelló i a la planta noble la capella gòtica, amb els elements de la volta ornats amb relleus que representen àngels músics que envolten la clau on hi ha l'Epifania. És una obra del segle XV, atribuïda al taller dels CLAPEROS i construïda a la cambra on la tradició diu que va néixer Santa Maria de Cervelló o dels Socors (primera religiosa mercedària-1230-1290).
També hi ha un gran saló amb volta esquifada, decorat amb pintures murals neoclàssiques.
El Palau de façana simple, que adapta les línies del gòtic civil català i coronada per gàrgoles esculturades, el seu màxim interès està en les escultures que guarneixen el porxo que cobreix l'escala del pati. Constitueix una obra mestra de l'escultura siscentista (persona que ha viscut o ha fet l'obra del segle XVII), ornada amb columnes salomòniques guarnides amb putti i parres entortolligades.
Hi ha uns ampits amb l'evocació del rapte d'Europa i del carro de Neptú, amb profusíó de nàiades, tritons i putti, entre figures de joves dansaires i músics.
El palau conserva en el pati alguns arcs, tapiats, del Palau Cervelló i a la planta noble la capella gòtica, amb els elements de la volta ornats amb relleus que representen àngels músics que envolten la clau on hi ha l'Epifania. És una obra del segle XV, atribuïda al taller dels CLAPEROS i construïda a la cambra on la tradició diu que va néixer Santa Maria de Cervelló o dels Socors (primera religiosa mercedària-1230-1290).
També hi ha un gran saló amb volta esquifada, decorat amb pintures murals neoclàssiques.
El Palau de façana simple, que adapta les línies del gòtic civil català i coronada per gàrgoles esculturades, el seu màxim interès està en les escultures que guarneixen el porxo que cobreix l'escala del pati. Constitueix una obra mestra de l'escultura siscentista (persona que ha viscut o ha fet l'obra del segle XVII), ornada amb columnes salomòniques guarnides amb putti i parres entortolligades.
Hi ha uns ampits amb l'evocació del rapte d'Europa i del carro de Neptú, amb profusíó de nàiades, tritons i putti, entre figures de joves dansaires i músics.
A partir del 1698 es començaren a celebrar reunions d'erudits al Palau. Al 1705 els consellers de Barcelona es reuneixen al Palau: durant el setge austriacista de Barcelona, els consellers passaren a establir la magistratura al fort del Palau Dalmases.
El nom del Palau Dalmases prové d'En Pau Ignasi de Dalmases i Ros, qui com a fill d'un pròsper comerciant es casà el 1690 amb la pubilla Na Maria Marta de Vilana i de Cordelles-Giúdice; arran d'aquest matrimoni en Pau Ignasi va manar construir aquesta residència que el 1700 esdevindria també seu de les sessions l'Acadèmia dels Desconfiats.
Al llarg del segle XX fou la seu del Institut d'Estudis Catalans i actualment acull la seu de l'Òmnium Cultural com un petit local d'oci musical d'inspiració barroca.
Al llarg del segle XX fou la seu del Institut d'Estudis Catalans i actualment acull la seu de l'Òmnium Cultural com un petit local d'oci musical d'inspiració barroca.
Terminologia:
Volta esquifada: és quan el vértex de la unió de les aristes és una superficie plana o una línia.
Volta esquifada.
Putti: són motius ornamentals que consisteixen en figures de nens, frecuentment nusos en forma de Cupido.
Putti.
Ampits: és una barana o bé un mur de poca alçada. Per exemple, al Palau Dalmases, en l'ampit es pot observar el carro de Neptú i la profusió de nàiades.
Rapte d'Europa: Un dels llocs on hi figura és en el quadre de Tiziano de l'any 1560. En la mitologia grega, Europa era una dona fenicia de Tiro, on s'acabaria donant el seu nom al continent europeu.
Rapte d'Europa.
Profusió de nàiades: en la mitologia grega, les nàiades eren les 'ninfes' d'aigua dolça (fonts, pous, rierols,...) les quals encarnàven la divinitat del curs de l'aigua que habitàven. Els seus mites i llegendes ens parlen de joves belles les quals acostumàven a enamorar als mortals amb la seva bellesa, però que també podien ser molt perilloses.
Profusió de nàiades.
Acadèmia dels Desconfiats: acadèmia que promovia l'estudi de la història, llengua i poesia catalanes.
Emblema de l'Acadèmia dels Desconfiats.
PALAU DALMASES:
PAU IGNASI DE DALMASES I ROS: (1670-1718).
Va ser un noble erudit català, fill de Pau de Dalmases i Castells un ric comerciant. Al 1690 es va casar i va fer construir la seva residència, el Palau Dalmases.
Al 1692 va ser nombrat 'caballer' per Carles II i va viatjar per Castella i França, on va establir contactes amb intelectuals de l'època i per formar una important biblioteca de manuscrits.
Al 1700 va crear juntament amb 14 erudits l'Acadèmia dels Desconfiats.
Al 1701 Felip V el va nombrar 'cronista' del Principat de Catalunya i al 1704 el Consell de Cent el va comisionar a la Cort, però fou empresonat per ser sospitós de ser 'austracista'.
Llavors es va posar de part de l'archiduc Carles d'Austria i aquest el va nombrar Marques de Vilallonga al 1709.
Poc després fou enviat com a ambaixador a la Gran Bretanya per demanar recolçament a la causa dels catalans, tot i que la reina acabava de signar el Tractat d'Utrech.
A pesar de que el nou rei Jorge I d'Anglaterra semblava partidari de la causa, Barcelona va capitular davant de Felip V al 1714.
Llavors, va demanar al rei per tornar a Catalunya.
Una vegada a Catalunya va dedicar la resta de la seva vida a tasques acadèmiques.
La seva Biblioteca va quedar en mans de la familia Dalmases i al 1916 va ser adquirida per la Biblioteca de Catalunya.
Aprop de la plaça del Born, ens trobem amb la placeta de Montcada, que ens donarà pas al carrer dels palaus del segle XIV. A l'altre extrem del carrer hi ha una altra placeta, la d'en Marcús. Tots dos eixamplaments es varen fer amb la finalitat que, durant les processons, els passos poguessin canviar de sentit.
Gairebé totes les cases de la placeta són del segle XVIII, però destaca la del número 8, per les seves finestres del segle XV. Anant cap al carrer Montcada es situa el carrer més estret de Barcelona, el de les Mosques-que ja es deia així al segle XV. Ara està tancat per tanques que hi deixen accedir només els veïns.
Aquesta via va ser oberta a mitjan segle XII, per Guillem Ramon de Montcada en uns terrenys de la seva família, amb el propòsit de comunicar els barris de la Bòria i de la Vilanova del Mar. La proximitat del port - cal recordar que a l'Edat Mitjana, el mar arribava fins a l'edifici actual de la Llotja i que per aquest motiu la denominació primitiva de Santa Maria del Mar fou Santa Maria de les Arenes- va convocar ràpidament els burgesos de la ciutat medieval. El carrer va assolir el moment de màxima opulència durant el segle XV, quan Barcelona senyorejava el Mediterrani.
Gairebé totes les cases de la placeta són del segle XVIII, però destaca la del número 8, per les seves finestres del segle XV. Anant cap al carrer Montcada es situa el carrer més estret de Barcelona, el de les Mosques-que ja es deia així al segle XV. Ara està tancat per tanques que hi deixen accedir només els veïns.
Aquesta via va ser oberta a mitjan segle XII, per Guillem Ramon de Montcada en uns terrenys de la seva família, amb el propòsit de comunicar els barris de la Bòria i de la Vilanova del Mar. La proximitat del port - cal recordar que a l'Edat Mitjana, el mar arribava fins a l'edifici actual de la Llotja i que per aquest motiu la denominació primitiva de Santa Maria del Mar fou Santa Maria de les Arenes- va convocar ràpidament els burgesos de la ciutat medieval. El carrer va assolir el moment de màxima opulència durant el segle XV, quan Barcelona senyorejava el Mediterrani.
Els palaus sorgiren un al costat de l'altre, separats només per parets mitgeres, i rivalitzant en la riquesa sense estridències que dóna caràcter al gòtic civil català. Tots segueixen un model d'estructura característic: envolten el pati, amb una escalinata que porta a la planta noble.
El segle XVI, amb el trasllat de les rutes comercials marítimes del Mediterrani a l'Atlàntic, marcarà el començament de la decadència del carrer, que ja serà definitiva durant el segle XIX, durant la desastrosa Guerra de Successió i el desastre final del 1714. Els palaus varen ser abandonats, venuts, es varen habilitar com a pisos de lloguer, o van servir de magatzems.
EL FANTASMA DE MONTCADA
El carrer de Montcada, dedicat a la família del mateix nom propiètaria dels terrenys on es va obrir la via i una de les més destacades de la Catalunya de l'alta edat mitjana, conté no només museus i sales d'art, sinó també històries i personatges famosos, reis, clergues i...fantasmes.
Un d'aquests espectres - el més destacat - va ser el de Guillem Ramon de Montcada, vescomte de Bearn amb el nom de Guillem I, mort el 1223, i que havia comès un gran sacrilegi assassinant el bisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls.
Ramon Berenguer entenia que el bisbe, oncle de la seva esposa, Guillema de Castellvell, de la qual n'era el tutor, l'estava indisposant contra ell, per la qual cosa va optar per matar-lo, tot i que històricament el motiu no s'ha aclarit del tot. El papa Innocenci III el va excomunicar i Guillem Ramon va desaparèixer de la història durant un llarg període per entrar a la llegenda. Es diu que el papa el va condemnar a la peregrinació a Terra Santa. També s'explica que va estar amagat a la cort d'Anglaterra fugint de la persecució de l'Esglèsia.
De totes maneres, sí que hi ha constància que el 1198 va patir l'escarni als carrers de Tarragona i que l'Esglèsia va condemnar la seva ànima a vagar sense descans pel món.
L'esperit de Guillem Ramon vaga complint la seva pena, i any rere any, en l'aniversari de la mort del bisbe, passeja pels seus antics dominis del carrer de Montcada de Barcelona, al número 25 del qual hi havia la casa familiar.
Un d'aquests espectres - el més destacat - va ser el de Guillem Ramon de Montcada, vescomte de Bearn amb el nom de Guillem I, mort el 1223, i que havia comès un gran sacrilegi assassinant el bisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls.
Ramon Berenguer entenia que el bisbe, oncle de la seva esposa, Guillema de Castellvell, de la qual n'era el tutor, l'estava indisposant contra ell, per la qual cosa va optar per matar-lo, tot i que històricament el motiu no s'ha aclarit del tot. El papa Innocenci III el va excomunicar i Guillem Ramon va desaparèixer de la història durant un llarg període per entrar a la llegenda. Es diu que el papa el va condemnar a la peregrinació a Terra Santa. També s'explica que va estar amagat a la cort d'Anglaterra fugint de la persecució de l'Esglèsia.
De totes maneres, sí que hi ha constància que el 1198 va patir l'escarni als carrers de Tarragona i que l'Esglèsia va condemnar la seva ànima a vagar sense descans pel món.
L'esperit de Guillem Ramon vaga complint la seva pena, i any rere any, en l'aniversari de la mort del bisbe, passeja pels seus antics dominis del carrer de Montcada de Barcelona, al número 25 del qual hi havia la casa familiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada